refugi

racó solitari

que sempre t'acull,

del qual a vegades

                                fuges,

    i on hi tornes

quan busques o trobes

la pau de ningú.

aidú

"i don't believe in love", the school

quan l'aire aidú,

la ca i la hac fan buh! i

la de les mima.

no hi és la o?

ui, no! ella s'ho mira

i aidú, respira.

yo también

"yo, también", la casa azul

escola de somiatruites

 
somiatruites, albert pla

hi ha una escola perduda allà enmig del montseny

on només hi estudien els nens...

on només hi estudien els nens

que somien en truites.

és l'escola dels somiatruites

és l'escola dels somiatruites

on només hi estudien els nens

que somien en truites.

i el joan que somiava que el seu llit tenia ales

i a mitjanit despegava i volava i volava i volava...

 

i la lídia somiava que el seu nòvio era un llop

i es passaven les nits senceres

udolant sota la lluna plena

així, com ho feien? era:

 

auuuuu uh-uh  auu auuuuuu

auuuu  auuuuu au-au-auuuuu

auuuuuu au-auuuuu

 

 

i la fina somiava que respirava a sota de l'aigua

i mai s'ofegava

i es feia unes arracades amb perles marines

ah, i a més a més era íntima amiga dels dofins 

i dels taurons i les gambes

 

i la marta que somiava que la terra era quadrada

i se n'anava a passar les vacances a una altra galàxia

 

i el fidel que somiava

que li fotia una pedrada al rei d'espanya

 

i el gerard que somiava que era un gat

que somiava que era el gerard que somiava

 

i la joana somiava que el seu pare mai la pegava

i la roser que somiava que sa mare mai la renyava

 

i la cristina que se n'anava xino-xano a la xina

i parlava xinès de la xina,

xin-xino-xinès, xau, xin
 

xau-kau-xin-kin-pui

o-xon-xan-mai-hou.......

 

xino-xano, xino-xano...

 

 

i l'albert que somiava i somiava i somiava

i somiava i somiava,
i de tant que somiava mai es despertava
 

i a l'escola, és clar, mai s'hi presentava,
però la mestra mai li posava una falta i sempre l'aprovava.

és que l'albert, estudiar no estudiava,
però somiar, carai si somiava!

 

carai quina senyoreta! que simpàtica que era!
que somiava que era una marreca
i cantava com una gitaneta

a les nits de lluna plena:

 

lailo lailo lailo lolai...

lailo lailo lailo lolailo lailo

ole! oleee!

hi ha un escola perduda allà al mig del montseny,
on només hi estudien els nens...
on només hi estudien els nens

que somien en truites.

i el ramon que somiava coses tan estranyes
que és impossible explicar-les.

i, en fi, sobre les coses que somiava la laura...
és millor no saber-les.

i és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes
ni reixes
ni mestres
ni tonteries d'aquestes

 només finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes

i mentrestant la fina nadava amb sirenes

glu glu glu glu glu glu glu glu

glu glu glu glu glu…….

glu glu glu glu glu glu glu glu

glu glu glu glu glu…….


 

barcelona

i com m'agrada, esta sensació de tu denit, des de la quietud d'una finestra anònima entre la multitud.

foscor esblanquida amb tant reflex de llum, com vànua negra descolorida plena d'estrelles tímides.

remor d'avions que et sobrevolen per explicar-te el conte del vent quan bufa, mentre li imiten la veu de la nineta de l'uuull.

tan silenciosa respires, quan ells se ruboritzen, que gairebé poble et diria, si no fos perquè no sento cap campanar en tu, ni a prop ni lluny... ni les dotze, ni la una...

 

primer amor (albert pla)

"primer amor" - albert pla

 

 

 

 

 

 

selena ferida... i recuperada

no sabem com, la selena,
s'ha punxat a la poteta,
potser amb un vidre, potser amb una planta...

quan l'hem portat a la veterinària,
li ha vist la pota infectada.
tenia febre i maulava.

l'ha pessigat pel clatell,
com l'agafava la mama,
i ella s'ha dixat fer, quieta parada.


una agulla travessant-li la pell,
pòcima màgica,
cura instantània.

poteta ans coixa,
en terra ara,
i la selena que ja caminava.

novieta-girlfriend

de camí a la platja de riomar, entre la verdor dels arrossars, amb les finestres obertes, pel retrovisor del cotxe podia vore la seua llarga melena onejant al vent, acariciant-te la cara... i tu, sentint los seus cabells, dixant-te acariciar, feliç i somrient, mentre sonava la "girlfriend".

aquí vos dixo el "making of" del videoclip (com el van gravar), una versió lenta de la cançó i un vídeo amb la lletra mentre la ballen, guapets. 

margarita diu que no sap anglès, encara que treu excel·lent. segurament, l'abraham mateo,  sense saber-ho, vos ajuda a aprendre'n.



"girlfriend", abraham mateo (making of del videoclip)


"girlfriend", abraham mateo (versió lenta acústica)


"girlfriend", abraham mateo (karaoke)

dos en un (i una alcahueta)

pregunta'm si vull sortir amb tu,
que jo sí que et diré que sí.
vols sortir amb mi? sí!, sí que ho vull!
i així ha sigut, mama! estem junts!!

m'ha agafat la mà amb tota normalitat!
i jo m'hai dixat, mama!, jo m'hai dixat!
diu que jo li agrado, i ella a mi m'agrada!
estem molt a gust, mos tenim confiança...

este romanç entre ella i tu
va començar lo dia cinc.
a l'endemà, divendres, uuh!
marxàveu tots amb l'autobús.

dia sencer al delta, viatget final
per a despedir-vos d'este curs passat.
si demà em morreja o em fa una abraçada,
me dixaré, mama!, que ella a mi m'agrada!

quan vas tornar, estaves content,
sonrisa de pam a la cara.
te veig feliç, aicard. m'encanta!

que jo li agrade a una xica, me dius,
no m'ho puc creure! oh! no me ho esperava!
és tan bonic! ai! la risa se m'escapa!

primera cita, als xiribecs,
a amposta, a propet d'on viu marga,
cola, vainilla, fresa i nata.

te poses roig, aicard! i tu, que te'n rius:
sí, margarita, roig com una tomata!
i obrint-li amb la mà el pas: "primero las damas".





que no vos besareu, ara, parelleta?
a on?!, vas exclamar. no ho sé! a les galtes? 
a les galtes, no!, crides, al coll!, amolles.
ella que et mira, rient, i tu, a n'ella...

tu que la beses al coll... ella que et besa... 
i al cotxe, just al punt quan ja mo n'anàvem:
vols un pico o què?, te diu. i vo'l feu! ole!
que guapets sou, fill meu. feu bona parella!

watsaps amunt, watsaps avall,
bon dia, cari, com estàs?
caretes grogues i corets...

carinyo, aicard, ja estàs al ball.
jo vull cuidar-la, mama, saps?
quin goig fa vore-vos contents!

sàrries

sento les sàrries tan plenes
de coses que voldria dir-te...!
i és que m'agrada com m'escoltes,
i com, sense vore'm, me mires.

sento les sàrries tan buides
esperant aviam què em contes...!
anècdotes imprevisibles,
detalls, matisos, dorms?, poemes...

llumetes brillant a les fosques
que jo t'aboco i tu m'aboques,
en lo silenci de la nit,

rient junts mentre el temps mos passa
fugaç i etern a la vegada,
enjogassats com criatures.

eleccions europees 2014

Eleccions Europees 2014

 

(escrit per Julián Mayor)

 

 

A Catalunya, un 63,1% de la població han resultat ser  persones NO representades:

Un 44,2% s’han abstingut; un 0,7% han votat en blanc; un 0,4% han fet vot nul; un 2,2% han votat partits que no han aconseguit escó; i un 15,6% són estrangers als que els neguem el dret a votar, encara que viuen, treballen i paguen impostos aquí.

Expressats en percentatges sobre el total de persones de més de 18 anys, els resultats a Catalunya i a Espanya han sigut els següents:

                                                   

	Catalunya		Espanya
NO representades	63,1%	NO representades	63,8%
ERC/...	9,4%	PP	10,5%
CiU/PNV...	8,7%	PSC-PSOE	9,2%
PSC-PSOE	5,7%	ICV-EU	4,0%
ICV-EU	4,1%	PODEMOS	3,2%
PP	3,9%	UPyD	2,6%
Ciutadans	2,5%	CiU/PNV...	2,2%
PODEMOS	1,9%	ERC/...	1,6%
UPyD	0,5%	Ciutadans	1,3%
LPD: Bildu...	0,1%	LPD: Bildu...	0,8%
Primavera: Equo...	0,1%	Primavera: Equo...	0,8%
Suma:	100%		100%

 

Per Espanya, calculem que dels seus 54 escons al Parlament Europeu, 35 haurien de correspondre als NO representats, i els altres 19 a:

PP, 6 (en lloc dels 16 que té).

PSOE-PSC, 5 (en lloc de 14).

IU, i PODEMOS, 2 a cadascú (en lloc dels 6 i 5 que tenen).

N’haurien de tenir 1 cadascú: UPiD, que en té 4, CiU/PNV..., que en té 3, ERC/..., que en té 2, i Citadans, que en té 2.

Les coalicions amb Bildu i amb Equo, que tenen 1 escó cadascuna, no en tindrien cap.

 

 

who put a spell on who?

"I put a spell on you", natacha atlas 

avui, escoltant esta cançó interpretada per natacha atlas, qui la canta com posseïda, me preguntava qui o què hi ha dins d'ella utilitzant-la per a dir el què està dient d'esta manera, amb tanta ànsia, i a qui pot estar-se dirigint quan li diu, exclamant-se, que és "seu", una vegada i una atra.

algú per qui sent desfici, a qui vol obsessivament, algú que fa coses que no voldria que fes, i de qui diu que tant se val què face o dixe de fer, o què pugue sentir. algú a qui considera "seu".

no podria ser la pretensió política de qui aspira a governar, vestida amb diferents indumentàries o disfresses?: ideologies, religions, sistemes...

i si la mateixa idea de "democràcia" no és també res més que una d'estes vestidures enganyoses que mentre diu que no enganya canta lalalalalala?

i a qui li canta?

a natros?


som natros qui escoltem la cançó?

i no som natros també qui la fem?

I put a spell on you

'cause you're mine.

lalalalalala

 

you better stop the things you do.

I ain't lyin',

lalalala-lying, lying...

 

I can't stand it

you're running around

I can't stand it when you put me down

lalalala

and it's a heartache

because you're mine.

 

 

I put a spell on you

because you're mine

lalalalalala

you better stop the things you do

I ain't lying,

lalalala-lying, lying...

 

I love you, ba-heb-bak,

I love you anyhow

And I don't care if you don't want me

I'm yours right now

I put a spell on you

because you're mine.

te vaig fer un encanteri

perquè ets meu.

lalalalalala

més val que pares de fer el que fas,

t'ho dic de veritat, no t'enganyo,

de veritat.

no suporto

com correteges,

no puc resistir 

com me rebaixes,

lalala,

i em fa mal lo cor

perquè ets  meu.

 

te vaig fer un encanteri

perquè ets meu.

lalalalalala

més val que pares de fer el que fas,

t'ho dic de veritat, no t'enganyo,

de veritat.

te vull, te desitjo,

te vull sigue com sigue,

i no m'importa si tu no em vols a mi:

sóc teua

i t'he fet un encanteri

perquè tu ets meu.

 

s'ha feito de nuey

"s'ha feito de nuey", Bal d'Echo, "Subordán" (1981)

jota aragonesa... aragonesa

 

 

s'ha feito de nuey,

tú m'aguardas ya,

lo peito me brinca

en tornar-te a besar.

 

lo nuestro querer

no se crebará,

anque charren muito

y te fagan plorar.

 

yo no'n quiero vier

güellos de cristal

mullaos por glarimas

que culpa no han.

 

escuita, muller,

dixa de plorar,

yo siempre he estao tuyo,

tú mía has de estar.

 

dicen q'un querer

ye de dos no más,

y que ye más fácil

fer-lo caminar,

 

cuando l'uno caye

l'otro ha de bantar.

 

cuando l'uno caye

l'otro ha de bantar.

 

s'ha feito de nuey,

tú m'aguardas ya,

lo peito me brinca...

te quiero besar!

 

 

 

en companyia de tigris i selena

de l'epistolari (1)

una vegada, un company de classe es va esgarrifar quan va vore que jo doblegava les tapes (toves) d'un llibre mentre el llegia (allò que vas tombant los fulls i els dixes girats detràs de la contraportada), i encara més perquè el subratllava. me va dir que allò era maltractar el llibre, que els llibres s'han de llegir amb les pàgines obertes, i anar-les passant, sense doblegar-los, i que subratllar-los és embrutar-los. vaig pensar que potser tenia raó, però li vaig explicar que m'agrada poder fer anotacions al mateix llibre, allà on trobo algun dubte, o alguna cosa que em fa rumiar especialment o que per algun motiu me llama l'atenció (aquí l'Artur Quintana probablement m'aconsellaria que escrigués crida en lloc de llama, per evitar el castellanisme, sobretot si natros "ja" coneixem l'expressió cridar l'atenció, per anar "polint-enriquint-corregint" la llengua, i potser em matisaria que escrigués llama, si és que realment sempre ho diem així i cridar l'atenció pogués resultar massa forçat).

(ara no sé si m'ho invento o va ser així, però...) me sembla que vam parlar de la relativitat d'estos subratllats, perquè potser avui te fixes en unes coses i no en unes atres, i demà, en canvi, te fixaries en unes atres a les que ahir no vas donar importància, o aquelles que ahir et semblaven transcendents, avui no t'ho semblen tant.

lo fet és que, a pesar d'aquella conversa i de valorar que el company podia estar en lo cert, sempre he continuat subratllant i fent anotacions als llibres. i en este epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) , si algun dia volgués comentar-lo amb algú, intentar fer-ho de la meua part recollint les línies subratllades i anotacions, seria pràcticament com tornar a llegir el llibre sencer i encara multiplicat no sé quantes vegades. vull dir que no podria triar aquelles pàgines que més m'han interessat, perquè m'estan interessant totes. m'encanta i l'estic disfrutant com una camella.

però entre tantes i tantes coses que voldria comentar del llibre per tot el que m'estan aportant, avui ne transcriuré només una que és un record d'ell en relació a son iaio, a la llenya, a les flamerades, al caliu de les brases, al foc, a les cendres... i atra vegada al foc:

Per ací tot com solie anar.

Tu saps que la llenya prima -les fulles i la brancada- fa un foc ràpid, grans flamerades (diu flamerades i diria flames? jo a les flames los hi dic llames -i en lo cas que ell digués llames, com les escriuria?-, però potser flamerades sí que també ho dic així -mira que no saber ara ni com ho dic! deu ser per la inseguretat aquella...), molt de fum i poc caliu i poca brasada, molta cendra, això sí.  

I així estem, quatre brasetes, i molta cendra. Jo em temo que si un dia ve una ventada, i pot vindre, ni cendra no quedarà (jo aquí llevaria el no segur -se'm fa tan estrany!-, però ell sabrà com ho diu, o com ho volia dir). Mon iaio, recordo, abans d'anar-se'n a dormir, cada nit, fee (uf! com m'agrada que ho digue així!, sense la i ni la a de feia; jo, seguint-lo, intentaré escriure fea a partir d'ara, per molt feo que quede, sense manies, que és com ho diria, com ho dic, vaiga) com un niu a la cendra i encara en quedaven brases, roges i retillentes (paraula nova per a mi, i trobo que molt bonica; en castellà, relucientes, suposo; i jo com ho diria? relluentes?). En aquelles brases velles -del dia abans- (que guapet, com ressalta la ironia: brases "velles", del dia abans...) hi encenia el foc nou (me pregunto si ell, parlant, usaria l'hi, i penso que jo potser moltes vegades no, però a vegades sí que l'uso, potser per inflluència d'haver après que és "lo correcte", i amb lo temps, com me passa amb la ele geminada, li he anat agafant carinyo). És curiós, cada dia brases velles, cada dia foc nou.

Està clar que haurem de fer com mon iaio fee.


Desideri, Desiderio o D. Lombarte
30 de juny de 1986, en una carta a Artur Quintana


en això del nom trobo que no li hagués calgut "cedir". si així és com te diuen de xicotet, si és com te coneix la gent de sempre, si ja t'agrada que et diguen així i no te n'avergonyixes (tal com no vols avergonyir-te de la llengua que parles), per què canviar-ho?, per donar exemple?

en això, artur, trobo que no li hauries d'haver dit que convindria fer-ho (catalanitzar-se el nom propi). mon iaio va ser sempre arcadio, julián mon pare, i no per això són menos catalans, no trobes? és només la meua opinió, però comprenc les vostres cabòries, perquè també jo em trobo contínuament amb dubtes de si escriure-ho (escriure'm) així o aixà.

coses vàries

avui, mentre  hem decidit amb la sara anar passejant des de la plaça d'alfonso fins a l'auditori, passant pel parque i per la vora del riu, un molt bon amic per telèfon m'explicava els anys en què ell anava al parque amb lo col·legi, en domenge, i allà mos tancaven, amb la força de l'autoritat, perquè de fet lo parque mai ha sigut un recinte tancat, que jo sàpigue.

en esta conversa, hem fet cap a parlar del pont del tren que ja no passa per damunt de l'avinguda de la generalitat, i del pont del tren que crusava el riu i que ja no és pont de tren sinó de persones a peu, amb bicicleta, patins, patinet, cadira de rodes o cotxet, perquè l'han arreglat, convertint-lo en via verda per on pots crusar el riu tranquil·lament, de ferreries a tortosa, de tortosa a ferreries, i per les dos bandes anar-te'n o venir de més enllà.

l'ex-pont de tren ja no arriba a l'estació, i els trens que passen per tortosa ja no poden crusar-lo per a anar-se'n cap al sud; per a baixar, han de tornar per on han vingut, en direcció a l'aldea.

encara que no és un dia esplèndid per a fer fotos, li he dit al bon amic que li'n faria unes quantes per a ensenyar-li com han quedat los dos ex-ponts de tren: l'ex-pont de tren que ja ni pont és, perquè l'han desmantellat, aquell que venia de l'estació i que passava per damunt de l'avinguda generalitat, reposant dalt de les escaletes del parque; i l'ex-pont de tren que encara és pont, però de persones que no van en tren (o com a mínim no precisament en lo moment que per allí passen). ara este pont, pintat de color roig i amb passarel·la de fusta, l'han vestit per un costat amb unes tires que de lluny omplin lo riu de colors, prou separades entre elles per a no impedir la visió del riu quan estàs dalt al pont.

també hem fet algunes fotos del parque, però només unes poques, pensant que ja hi tornarem i en farem més algun atre dia. la cara que dóna al riu i que jo sempre havia conegut com "lo passeig de les bicicletes", aparcament de cotxes des de fa molts d'anys; la llotja, on ara hi ha "la casa dels gegants"; la font des d'on se veuen lo passeig central i els dos laterals principals del parque; una vista des de les escales del parque mirant cap a l'avinguda i mostrant lo buit on abans hi havia el pont del tren, sense retratar les restes de la xurreria on venien aquelles patates fregides tan bones i que ara està completament deteriorada i abandonada, envoltada de valles; i una última imatge de l'acera que toca el parque, on encara hi ha les mateixes terrasses que jo recordo de sempre, amb taules i cadires on la gent s'assenta a fer el vermut i unes aulives o un gelat o un granissat.

la primera foto està feta des de molt a prop del club de rem.

no hem arribat a mirar (i no sé) si encara sobreviu lo bar "les tres botes" que a mi em sembla recordar encara amb lo nom en castellà, "las tres botas". quedaria detràs de la xica que anuncia les ulleres de sol graduades a sixanta-nou euros.


a la llibreria Viladrich, la llibretera m'ha explicat que justament a la universitat rovira i virgili de les terres de l'ebre, a tortosa, "hi ha" una exposició dedicada a Desideri Lombarte. entro a mirar-ho ara i em trobo que l'exposició, "ataüllar el món des del molinar", ha estat oberta del 5 al 31 de maig. o sigue, que si no és que l'han prorrogat, ja faig tard.

me quedo amb les seues cartes.

este matí he sentit a la ràdio que la generalitat catalana s'està plantejant tornar a permetre les "corridas de toros" (i ho diuen així, en castellà), no per motius culturals o de tradició popular sinó senzillament perquè estan veent com munts d'autobusos i d'autocars plens de turistes (sobre tot russos carregats de quartos) que abans venien a Alfara i a atres localitats (on ja han hagut de tancar algunes ganaderies i matar els bous), ara passen de llarg en direcció a Vinaròs, on no hi ha la prohibició que sí que hi ha a Catalunya. la pela és la pela, deuen pensar. i un país nou no és barato.

per a no acabar de mal humor, lo vídeo d'un grup que ja fa temps que toquen però que he conegut ara, "riu de so", amb la cançó "ai, pageseta". una versió diferent del jardí de les delícies, viscut aquí, amb les cares contentes a pesar de tantes coses.

 

 

 

 

 

 

 



                                 "ai, pageseta!", riu de so