de l'epistolari (1)

una vegada, un company de classe es va esgarrifar quan va vore que jo doblegava les tapes (toves) d'un llibre mentre el llegia (allò que vas tombant los fulls i els dixes girats detràs de la contraportada), i encara més perquè el subratllava. me va dir que allò era maltractar el llibre, que els llibres s'han de llegir amb les pàgines obertes, i anar-les passant, sense doblegar-los, i que subratllar-los és embrutar-los. vaig pensar que potser tenia raó, però li vaig explicar que m'agrada poder fer anotacions al mateix llibre, allà on trobo algun dubte, o alguna cosa que em fa rumiar especialment o que per algun motiu me llama l'atenció (aquí l'Artur Quintana probablement m'aconsellaria que escrigués crida en lloc de llama, per evitar el castellanisme, sobretot si natros "ja" coneixem l'expressió cridar l'atenció, per anar "polint-enriquint-corregint" la llengua, i potser em matisaria que escrigués llama, si és que realment sempre ho diem així i cridar l'atenció pogués resultar massa forçat).

(ara no sé si m'ho invento o va ser així, però...) me sembla que vam parlar de la relativitat d'estos subratllats, perquè potser avui te fixes en unes coses i no en unes atres, i demà, en canvi, te fixaries en unes atres a les que ahir no vas donar importància, o aquelles que ahir et semblaven transcendents, avui no t'ho semblen tant.

lo fet és que, a pesar d'aquella conversa i de valorar que el company podia estar en lo cert, sempre he continuat subratllant i fent anotacions als llibres. i en este epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) , si algun dia volgués comentar-lo amb algú, intentar fer-ho de la meua part recollint les línies subratllades i anotacions, seria pràcticament com tornar a llegir el llibre sencer i encara multiplicat no sé quantes vegades. vull dir que no podria triar aquelles pàgines que més m'han interessat, perquè m'estan interessant totes. m'encanta i l'estic disfrutant com una camella.

però entre tantes i tantes coses que voldria comentar del llibre per tot el que m'estan aportant, avui ne transcriuré només una que és un record d'ell en relació a son iaio, a la llenya, a les flamerades, al caliu de les brases, al foc, a les cendres... i atra vegada al foc:

Per ací tot com solie anar.

Tu saps que la llenya prima -les fulles i la brancada- fa un foc ràpid, grans flamerades (diu flamerades i diria flames? jo a les flames los hi dic llames -i en lo cas que ell digués llames, com les escriuria?-, però potser flamerades sí que també ho dic així -mira que no saber ara ni com ho dic! deu ser per la inseguretat aquella...), molt de fum i poc caliu i poca brasada, molta cendra, això sí.  

I així estem, quatre brasetes, i molta cendra. Jo em temo que si un dia ve una ventada, i pot vindre, ni cendra no quedarà (jo aquí llevaria el no segur -se'm fa tan estrany!-, però ell sabrà com ho diu, o com ho volia dir). Mon iaio, recordo, abans d'anar-se'n a dormir, cada nit, fee (uf! com m'agrada que ho digue així!, sense la i ni la a de feia; jo, seguint-lo, intentaré escriure fea a partir d'ara, per molt feo que quede, sense manies, que és com ho diria, com ho dic, vaiga) com un niu a la cendra i encara en quedaven brases, roges i retillentes (paraula nova per a mi, i trobo que molt bonica; en castellà, relucientes, suposo; i jo com ho diria? relluentes?). En aquelles brases velles -del dia abans- (que guapet, com ressalta la ironia: brases "velles", del dia abans...) hi encenia el foc nou (me pregunto si ell, parlant, usaria l'hi, i penso que jo potser moltes vegades no, però a vegades sí que l'uso, potser per inflluència d'haver après que és "lo correcte", i amb lo temps, com me passa amb la ele geminada, li he anat agafant carinyo). És curiós, cada dia brases velles, cada dia foc nou.

Està clar que haurem de fer com mon iaio fee.


Desideri, Desiderio o D. Lombarte
30 de juny de 1986, en una carta a Artur Quintana


en això del nom trobo que no li hagués calgut "cedir". si així és com te diuen de xicotet, si és com te coneix la gent de sempre, si ja t'agrada que et diguen així i no te n'avergonyixes (tal com no vols avergonyir-te de la llengua que parles), per què canviar-ho?, per donar exemple?

en això, artur, trobo que no li hauries d'haver dit que convindria fer-ho (catalanitzar-se el nom propi). mon iaio va ser sempre arcadio, julián mon pare, i no per això són menos catalans, no trobes? és només la meua opinió, però comprenc les vostres cabòries, perquè també jo em trobo contínuament amb dubtes de si escriure-ho (escriure'm) així o aixà.